Retrats 1976-1979

1 | 2 | 3 | 4 | 5 >>

La nostalgia y la tristeza son sentimientos que poseen un carácter esencialmente egoísta. Remiten a la carencia y a la perdida irreversible, a la imposibilidad de recuperar una vivencia, una situación o una persona. Y ese es un proceso que suele generar una cierta dosis de dolor, mitigada sobre todo a medida que pasa el tiempo. Cuando se les desprovee de su inherente egocentrismo es posible recrearse en ellos dulcemente, con toda la vehemencia que la ocasión pueda requerir, reconstruir detalles que se creían olvidados y revivir sentimientos de un modo indoloro, prácticamente aséptico.

Es en ese último modo en el que me he sumergido en el baúl de los recuerdos que, en ocasiones, es un archivo. A través de él he recuperado la imagen de amistades de las que, en algunos casos, los menos, ni siquiera recuerdo el nombre, en otros casos no hemos perdido el contacto aunque lo hayamos ralentizado. Así, en compañía de la nostalgia, aunque desprovistos de tristeza retomamos el hilo de conversaciones ya lejanas. Para los lugares, donde no llega el recuerdo queda, afortunadamente, el nombre en los archivadores de negativos, …y la fecha.

Cuando teníamos dieciséis años no contábamos con la capacidad económica para tener una réflex mínimamente decente, ni para comprar las mejores películas. Adquiríamos las emulsiones, generalmente Valca o Negra,  por metros y las encapsulábamos, a oscuras, en los carretes, que aprovechábamos repetidamente. Además éramos descuidados, en más de una ocasión  habíamos expuesto el mismo rollo más de una vez, haciendo inútiles las tomas. Luego estaba el laboratorio, el primer laboratorio lo montamos entre varios aprovechando ofertas y artilugios de segunda mano. Los líquidos, especialmente el fijador, y a veces los distintos reveladores, los hacíamos nosotros mismos mezclando los componentes químicos necesarios. Entonces el color era un elemento festivo, casi de domingo, reservado para las ocasiones especiales y suponiendo que tuviéramos un pequeño excedente económico. De hecho tampoco existía en la prensa diaria y todos los trabajos que realicé algunos años más tarde al iniciarme profesionalmente continuaron siendo en blanco y negro.

Así, las instantáneas, lejos de ser técnicamente perfectas, conservan la frescura y una cierta inocencia adolescente de cuando fueron tomadas. Del mismo modo en que el escritor turco Orzan Pamuk rememora su infancia en blanco y negro, creo que he reconstruido la mía propia, y parte de la adolescencia en esa misma gama de grises. Hay muchos recuerdos que probablemente están más ligados a la existencia de una fotografía que a la propia memoria, sino fuera por algunos pequeños detalles que trascienden la toma: una música, una voz o un perfume.

© J.L.Nicolas

Josep

En Josep està aquí perquè era especial. No més especial que la resta de naltros, però era especial, un caràcter, com de vegades es diu, un capgròs com se’n diu d’altres. En Josep està aquí, apart, perquè era, és i serà estimat.  Perquè a més de les fotografies ens queda el record i les memòries de tants dies que vam passar plegats. De compartir taula en un bar que es deia Canal i que ha desaparegut el mateix any en que ell ho ha fet, podria dir que és una trista coincidència. És una manera de dir que una etapa molt concreta de les nostres vides i un indret molt concret on tot coincidia no existirà mai més. I és molt difícil pensar així o, senzillament, assumir-ho. No hi ha volta enrere. Cap tecla meravellosa que rebobini existències. Dalí estava errat. No era l’estació de Perpinyà el melic del món, aquest privilegi l’ostentava i ho farà per sempre una barra insulsa que compartia l’espai amb unes quantes taules i cadires en un local al carrer de Sant Antoni Maria Claret.  

1 | 2 | 3 | 4 | 5 >>

Longing and sadness are feelings essentially selfish. They refer to the lack and irreversible loss, the inability to recover an experience, a situation or a person. And that's a process that usually generates a certain amount of pain, especially tempered as time goes by. When deprives them of their inherent selfishness can recreate them softly, sweetly, with all the vehemence occasion may require, and reconstruct details that were thought forgotten and relive feelings in a painless, almost sterile, way.

It is in this last way I've dipped into the trunk of memories that sometimes files are. Through it I recovered friends images which, sometimes, do not even remember the name, in other cases I have not lost touch. So, in the company of longing, though devoid of sadness I’ve taken again the thread of conversations already distant. For places, when not served by the memory, remains fortunately, the name in the file cabinets of negatives, ... and date.

At sixteen we did not have the economic capacity to have a good SLR, or to buy the better rollfilm. We acquired cheap emulsions and encapsulate it by the meter in the dark, on the repeatedly used reels. Furthermore we were neglected and more than once we exposed the same rollfilm a second time taking useless shots. Then was the lab. The first one, shared, was set up from seconhand stuff and used material. Fluids, especially fixer, and sometimes developers, were made at home mixing the chemicals needed. Those years color film was something almost reserved for special occasions even assuming we had a small budget surplus. In fact were not yet extensively used in daily press. All the professional work I did some years later were still in black and white.

So snapshots, far from technically perfect, keep freshness and a certain innocence teenager look from when were taken. Just as the Turkish writer Orzan Pamuk recalls his childhood in black and white, I've rebuilt my own, and part of adolescence in the same shades of gray. There are many memories that are probably more related to the existence of a photograph that to memory itself, but for some small details that transcend the shot: music, a voice or maybe a perfume.

© J.L.Nicolas

Bar Canal

1 | 2 | 3 | 4 >>

1976-1979 Les Excursions

1 | 2 | 3 | 4 | 5 >>

Boí en 6x6

1 | 2 >>

Margarita

1 | 2 >>

Margarita no ha crescut. Vull dir en estatura, és tan petita com quan tenia quinze o setze anys. Ha crescut enormement com a persona. De vegades crec que l’he de mirar d’abaix adalt i em fa por marejar-me. Conserva inmaculada una vitalitat i un somriure que la supera.    

Magda

Love - is that later Thing than Death - / More previous - than Life -

E.Dickinson

I la penya d'Horta

1 | 2 | 3 >>

L'EMAV

<< 5 | 6 | 7 | 8 | 9 >>

Torrelles de Foix

1 | 2 | 3 | 4 | 5 >>

Torrelles: un afegit recent

1 | 2 | 3 | 4 | 5 >>

Montse

1 | 2 | 3 | 4 >>

A la UAB

1 | 2 | 3 | 4 | 5 >>

Etiquetes

La llista dʼetiquetes està buida

La nostàlgia i la tristesa són sentiments que tenen un caràcter essencialment egoista. Remeten a la manca i a la pèrdua irreversible, a la impossibilitat de recuperar una vivència, una situació o una persona. I aquest és un procés que sol generar una certa dosi de dolor, apaivagada sobretot a mesura que passa el temps. Quan se'ls desproveeix del seu inherent egocentrisme és possible recrear-hi dolçament, amb tota la vehemència que l'ocasió pugui requerir, reconstruir detalls que es creien oblidats i reviure sentiments d'una manera indolora, pràcticament asèptica.

És d’aquesta últim manera com m'he submergit en el bagul dels records que, de vegades, és un arxiu. A través d’ells he recuperat la imatge d'amistats de les que, en alguns casos, els menys, ni tan sols recordo el nom, en altres casos no hem perdut el contacte encara que ho hàgim alentit. Així, en companyia de la nostàlgia, encara que desproveïts de tristesa reprenem el fil de converses ja llunyanes. Per als llocs, on no arriba la memòria queda, afortunadament, el nom en els arxivadors de negatius, ... i la data.

Quan teníem setze anys no comptàvem amb la capacitat econòmica per tenir una rèflex mínimament decent, ni per comprar les millors pel·lícules. Adquiríem les emulsions, generalment Valca o Negra, per metres i les encapsulàvem, a les fosques, en els rodets, que aprofitàvem reiteradament. A més érem descuidats, en més d'una ocasió havíem exposat el mateix rotllo més d'una vegada, fent inútils les preses. Després hi havia el laboratori, el primer laboratori el vam ajuntar entre alguns amics aprofitant ofertes i artefactes de segona mà. Els líquids, especialment el fixador, i de vegades els diferents reveladors, els fèiem nosaltres mateixos barrejant els components químics necessaris. Llavors el color era un element festiu, gairebé de diumenge, reservat per a les ocasions especials i suposant que tinguéssim un petit excedent econòmic. De fet tampoc existia en la premsa diària i tots els treballs que vaig realitzar alguns anys més tard al iniciar-me professionalment van continuar fent-se en blanc i negre.

Així, les instantànies, lluny de ser tècnicament perfectes, conserven la frescor i una certa innocència adolescent de quan van ser preses. De la mateixa manera en què l'escriptor turc Orzán Pamuk rememora la seva infància en blanc i negre, crec que he reconstruït la meva pròpia, i part de l'adolescència en aquesta mateixa gamma de grisos. Hi ha molts records que probablement estan més lligats a l'existència d'una fotografia que a la pròpia memòria, sinó fos per alguns petits detalls que transcendeixen la instantània: una música, una veu o un perfum.

© J.L.Nicolas

Variacions sobre un mirall 

1977-2014

 

 

El gener de 1979, quan vam tornar de les vacances de Nadal, van aparèixer tres monòlits al campus de lletres de la UAB. Se’ls va conèixer popularment, per poc de temps, com els supositoris. Eren obre del mateix escultor, Angel Orensanz, que havia decorat l’estació dels Ferrocarrils Catalans a Sarrià i que havia perpetrat un trunyo amb la mateixa mena de pedestals al Passeig de María Agustín a Saragossa.

Ben aviat es va organitzar una festa de desinauguració, ja que no havien estat inaugurats. Professors i alumnes de Ciències de la Informació van editar un panfleto convocant la cerimònia que en poc temps es va convertir mercès a un parell de factors determinants, en un enderroc de l’avantguardista obra d’art. Els dos factors van ser tan simples com la col·laboració en forma de garrafes de moscatell per part de la Cooperativa Martínez, gestors del bar de Lletres, i que un parell d’eixelebrats anessin en un dos cavalls fins a Ciències a cercar cordes per consumar l’acte.

Aquestes son les úniques imatges que existeixen de l’event. Confio que amb el pas del temps els fets ja es considerin prescrits. Si és que hi ha algú que se’n recordi. 

I les càmeres:

Una Kodak Brownie format 127, 4’5 x 4’5. La vaig aconseguir de regal amb el Nesquik i la vaig estrenar als 13 o als 14 anys. No vaig fer gaires carrets, però van ser els primers, a Begues, a Vilafranca i a Boí. Una iniciació al format quadrat abans de conèixer la seva existència.

Voigtländer Vito CL. Un aparell excepcional de l’any 1960 amb un fotòmetre de seleni i sabata d’accessoris. Molt sòlida, pesa 699 gr., amb una òptica fixa de 50mm f/2.8 de pas universal. Puc garantir que es de l’any 60 perquè hi ha fotografies fetes un 17 de febrer. Dos carrets concretament on hi figuro jo mateix per primera vegada. Quan vaig tenir us de raó – un breu instant – li vaig prendre al meu pare i la vaig començar a fer servir contínuament. La majoria de les fotos que figuren aquí fins l’any 1978 estan fetes amb aquest aparell.


Praktica TL1000. Va ser un préstec per una temporada l’any 78 o 79. Recordo haver emprat un angular de 15mm amb ella, on apareix Montse d’esquenes a la fira de Sant Ponç. Molt fiable i duríssima si no fos per alguns problemes de cortineta.


La Kodak Junior nº1 és òbviament molt més antiga, una autèntica relíquia. Un préstec durant l’estiu del 79 amb la que vaig assajar el format 6x9 en blanc i negre i diapositiva!! Algunes de les fotos de Torrelles van ser captades amb ella.

Yashica FX-2. L’eina per aprendre un cop ja a l’EMAV, a l’escola de fotografia. Hi havia qui podia pagar-se una Nikon, però no era el meu cas. Tot i així també va ser un cos molt dur que va sobreviure a la coça d’un cavall a les festes de Menorca, i fins i tot a mullar-se lleugerament a les aigües del Mar Mort. Conserva marques dels dos esdeveniments. Vaig continuar fent-la servint fins a inicis dels anys 90 en companyia d’una FX-3 més lleugera. 

 

Contacte

Retrats 76-79 info@world-in-words.com