La nostàlgia i la tristesa són sentiments que tenen un caràcter essencialment egoista. Remeten a la manca i a la pèrdua irreversible, a la impossibilitat de recuperar una vivència, una situació o una persona. I aquest és un procés que sol generar una certa dosi de dolor, apaivagada sobretot a mesura que passa el temps. Quan se'ls desproveeix del seu inherent egocentrisme és possible recrear-hi dolçament, amb tota la vehemència que l'ocasió pugui requerir, reconstruir detalls que es creien oblidats i reviure sentiments d'una manera indolora, pràcticament asèptica.
És d’aquesta últim manera com m'he submergit en el bagul dels records que, de vegades, és un arxiu. A través d’ells he recuperat la imatge d'amistats de les que, en alguns casos, els menys, ni tan sols recordo el nom, en altres casos no hem perdut el contacte encara que ho hàgim alentit. Així, en companyia de la nostàlgia, encara que desproveïts de tristesa reprenem el fil de converses ja llunyanes. Per als llocs, on no arriba la memòria queda, afortunadament, el nom en els arxivadors de negatius, ... i la data.
Quan teníem setze anys no comptàvem amb la capacitat econòmica per tenir una rèflex mínimament decent, ni per comprar les millors pel·lícules. Adquiríem les emulsions, generalment Valca o Negra, per metres i les encapsulàvem, a les fosques, en els rodets, que aprofitàvem reiteradament. A més érem descuidats, en més d'una ocasió havíem exposat el mateix rotllo més d'una vegada, fent inútils les preses. Després hi havia el laboratori, el primer laboratori el vam ajuntar entre alguns amics aprofitant ofertes i artefactes de segona mà. Els líquids, especialment el fixador, i de vegades els diferents reveladors, els fèiem nosaltres mateixos barrejant els components químics necessaris. Llavors el color era un element festiu, gairebé de diumenge, reservat per a les ocasions especials i suposant que tinguéssim un petit excedent econòmic. De fet tampoc existia en la premsa diària i tots els treballs que vaig realitzar alguns anys més tard al iniciar-me professionalment van continuar fent-se en blanc i negre.
Així, les instantànies, lluny de ser tècnicament perfectes, conserven la frescor i una certa innocència adolescent de quan van ser preses. De la mateixa manera en què l'escriptor turc Orzán Pamuk rememora la seva infància en blanc i negre, crec que he reconstruït la meva pròpia, i part de l'adolescència en aquesta mateixa gamma de grisos. Hi ha molts records que probablement estan més lligats a l'existència d'una fotografia que a la pròpia memòria, sinó fos per alguns petits detalls que transcendeixen la instantània: una música, una veu o un perfum.
© J.L.Nicolas